Tag Archives: Girona

Aquest article s’ha publicat prèviament a Nuvol.com, el digital de cultura. El republico aquí per als lectors del blog que encara no coneguin aquesta publicació i us recomano que hi feu un cop d’ull: ahir va guanyar el Premi LletrA 2012.

Girona ciutat i la Costa Brava són destinacions que bé mereixen un viatge però fins i tot els gironins que n’estem enlluernats hem d’admetre que els seus encants són més aviat subtils. No surten a les guies detallades en diverses pàgines il·lustrades, no hi ha obres d’artistes que s’estudien als instituts d’arreu del món, no hi ha una foto icònica amb un monument que tothom ha de tenir i no hi passen aventures d’en James Bond, ni pel·lícules de Woody Allen. Tot i que probablement donaria per tot això, la realitat és que per al visitant, descobrir Girona és més semblant a una casualitat que deixa sempre un regust agradable i sovint inesperat.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona, diverses vegades em vaig trobar en la situació que algú, sovint d’algun altre indret de Catalunya, em digués: “Vaig estar a Girona aquest cap de setmana. Ostres, és mooolt maco!!” Amb un to de sorpresa, com qui pensa “us ho teníeu ben amagat eh, punyeteros!”. Mai he sabut què respondre més enllà de somriure i assentir, sabent en el fons a què es referia, com si passessim a ser companys de conspiració. Quan els amics italians que vaig fer en anar d’Erasmus van venir a visitar Barcelona amb el Ryanair que aterra a 15 minuts de casa, els vaig convèncer de visitar Girona unes hores abans d’agafar el vol de tornada. Dic convèncer, però com que els feia de xófer, tampoc els vaig donar gaire més opció. Em van seguir callats mentre els portava rodejant per la muralla des de Plaça Catalunya fins la Catedral. Als Jardins de la Francesa, la Manuela es gira i em confessa: “Anna, pensàvem que ens volies ensenyar el teu poble i ens sabia greu no ser a Passeig de Gràcia, però tenies raó! Girona és increïble! Perdona’ns per haver-ne dubtat“. En resposta, vaig gesticular “a la italiana”, juntant les puntes dels dits, “che vuoi?”.

He pensat en això en llegir sobre el congrés de bloggers de viatges TBEX que aquest darrer cap de setmana s’ha organitzat a Girona gràcies a la iniciativa del Patronat de Turisme Costa Brava. Fent el clàssic “truc” de dir-los que venien a una conferència del sector, van “enredar” blogaires internacionals de 21 països a passar uns dies a la ciutat i fer tours per la regió. El resultat ha estat millor que les prediccions més optimistes, amb milions d’impactes a la xarxa en forma de tweets d’incredulitat, articles en blogs explicant que hi ha molt més que platges i paella, i fotografies d’Instagram dels carrerons i racons del barri vell amb filtre “Earlybird”.

Foto de Alexandra Guerson – CC

Gravant la secció sobre tecnologia dels dimarts a la Cadena SER de Girona, vaig tenir ocasió de conèixer una d’aquestes visitants, la Jody Ettenberg, una canadenca del Québec per a qui viatjar i escriure’n al blog va acabar substituïnt la seva carrera emergent com a advocada a Nova York. Va explicar-nos que en el sector dels viatges, un blogaire difícilment pot aspirar a que el seu article sigui un dels primers resultats que un internauta troba en fer una cerca a Google (hi ha massa competència d’hotels, guies, portals turístics…). Comentava que el secret dels bons articles és explicar-hi històries, experiències en primera persona, moments, anècdotes,… Que la comunitat de lectors que es crea al voltant dels seus quaderns de viatge virtuals busca sobretot identificar-se amb una personalitat, amb una manera de veure el món i en definitiva, deixar-se aconsellar.

Una de les meves millors experiències personals viatjant els darrers anys van ser la nit i els àpats a un temple budista de la muntanya sagrada de Koyasan al Japó, on per arribar vam agafar tres trens, un cremallera i un autobús sense ni un cartellet en anglès. O el capvespre a les bodegues de Long Island, en un porxo amb vistes a les vinyes mentre un músic local versionava Radiohead amb una guitarra acústica. El primer per recomanació d’una amiga finlandesa que hi havia estat en companyia d’una japonesa, el segon a suggerència d’última hora del matrimoni que regentava el bed & breakfast impecable on vam acabar passant la nit. Van ser casualitats, anècdotes, punts de l’itinerari dels que no esperàvem res en particular però que en tornar, és el que hem explicat amb més il·lusió a tothom que en volgués sentir a parlar.

I potser aquest és el secret de l’èxit per a Girona. Seguir sent aquesta joia mig amagada, aquest encís inesperat que el visitant sempre explicarà a la tornada a la seva xarxa, física i virtual. Un lloc que molts descobriran a través de piulades, entrades de blog, fotografies a les xarxes socials o recomanacions a cau d’orella. Històries que satisfan la nostra curiositat humana en un moment en que de vegades tot sembla a un clic de distància, com si ja no quedés res per explorar.