Category Archives: nuvol.com

#Appsencatalà: Sant Jordi i la cultura catalana al món 2.0

Aquest article s’ha publicat prèviament a Nuvol.com, el digital de cultura.

Una setmana després de la celebració del més semblant que tenim a una festa reivindicativa de la nostra cultura i llengua, permeteu-me que faci una reflexió al voltant de com encaixa tot plegat amb l’onada imparable i accelerada que suposa la tecnologia.

Dia de Sant Jordi Foto de Hellos Stanley, sota llicència Creative Commons

Al món es comptabilitzen unes 7.000 llengues, moltes d’elles minoritàries i amenaçades per llengües dominants de gran abast global. Durant molt temps hi havia qui pensava que la seva desaparició era inevitable i la majoria d’esforços es centraven en documentar-les i estudiar-ne la història, un exercici d’arqueologia que s’anticipava a la desaparició dels darrers parlants que poguessin utilitzar-la com a llengua viva.

En els darrers anys però, amb la popularització de les xarxes socials, alguns experts comencen a observar que la globalització no ha de significar la mort per les llengues minoritàries, sino més aviat el contrari. Gràcies a la xarxa es troben casos en què una llengua que té pocs parlants en un lloc geogràfic concret o remot, pot arribar a tenir una veu amb audiència global. Parlants aïllats d’aquestes llengües poden identificar-ne d’altres arreu del planeta i crear comunitats virtuals on aquestes llengües (i les cultures associades a elles) poden sobreviure i fins i tot potenciar-se. A tall d’exemple, la web Indigenoustweets analitza frases en piulades de tot el món per identificar-hi parlants en llengües minoritàries i permetre’ls contactar els uns amb els altres.

La cultura està en molts casos inevitablement lligada a la llengua, sobretot en casos com el de la cultura catalana, que no compta amb estructures d’estat propi que la sostinguin. Deixar passar la llengua a un segon pla és deixar que la nostra cultura quedi enrera, també. Si no piulem en català i ja ens està bé aquesta app mentre tingui versió en espanyol, acceptem a la pràctica que la nostra cultura es quedi en la versió 1.0, que no salti al món digital ni a les pantalles tàctils. Vam aconseguir que no es quedés en una tradició familiar per a converses a la llar de foc reivindicant una literatura i un món acadèmic propis, ara no podem permetre que quatre xips o línies de codi siguin l’estocada final.

En començar el meu blog, ara fa més de quatre anys, no negaré que em va passar pel cap escriure en una altra llengua que no fos la meva. Com tanta, tantíssima gent amb inquietuds per dir la seva a la xarxa vaig valorar que, de fet, en anglès m’entendria tot el món o que en castellà hi ha molts internautes sudamericans que fan d’alguns blogs espanyols els més visitats. Però en donar-hi voltes vaig concloure que, de fet, no és que hi hagués una gran abundància de blogs sobre tecnologia en català. Potser no va ser més que una bona estratègia de diferenciació (vist en termes de marketing) però al cap i a la fi, si no som nosaltres els que comentem en català, els que editem les receptes de canelons de l’àvia en blogs deliciosament ben dissenyats, i en la llengua que ella ens parlava… qui ho farà?

Fa un temps vaig conèixer la història de tres desenvolupadors catalans, estudiants de telecomunicacions de la UPC que es fan dir JMCDevelopers. Fa un any, buscant introduir-se en el món de les aplicacions, van desenvolupar una app per a mòbils senzilla que explicava la llegenda de Sant Jordi i que permetia als usuaris personalitzar una versió del relat i enviar-lo a l’estimat o estimada. Una aplicació de tantes que cada dia (unes 20.000 al mes) es sotmeten al procés d’aprovació necessari per part d’Apple per a ser inclosa i disponible per a descarregar a l’App Store. Malgrat un intercanvi d’emails i arguments insisitent per part dels creadors que hi havien posat el seu temps i il·lusions, aquest cop la casa de la poma va considerar que la Sant Jordi App no estava a l’alçada del seu establiment virtual. Les raons al·legades? Males pràctiques en la programació? No. Falta de qualitat? No. Descartada per tenir poc mercat potencial. Sant Jordi i, per extensió, la cultura catalana, no és prou significativa en el global del mercat. De fet tenen raó, no hi ha negoci. Malgrat que Sant Jordi és de fet patró també d’Anglaterra, Egipte, Grècia o del moviment escolta, la veritat és que som només quatre gats els que l’hi fem tanta festa. Potser haurien fet bé de fer una app sobre Sant Valentí? Penseu en tot el mercat asiàtic que gaudeix integrant les celebracions més globals i tot el merchandising associat que porten. Quin potencial!

Un any més tard, després d’haver afegit més funcionalitats a l’aplicació (un cercador de paradetes i autors que signen llibres), aquest any els nois de JMCDevelopers () han aconseguit que la Sant Jordi App estigués disponible per a descàrrega. No sense abans haver hagut de tornar a insistir repetidament que l’interés “global” pot ser poc, però que per a un petit poble irreductible i caparrut és, de fet, una app important. Si m’ho permeteu, “a real big deal” que dirien ells. I sense ni tan sols entrar en el fet que hi ha milers d’apps a l’Apple Store de dubtosa utilitat. Però suposo que no hi ha res més global que un “iPets” per a fer ventositats virtuals.

Parlant amb desenvolupadors de webs corporatives i botigues online, m’he trobat amb casos en què desaconsellen als empresaris d’aquí “perdre el temps” fent la versió catalana de les seves pàgines o negocis virtuals. “Potser algun espanyol no comprarà si veu que hi ha l’opció de navegar en català, i, fet i fet, els catalans quan busquem a Google ho fem en castellà”. Doncs m’haureu de perdonar però jo no hi estic gens d’acord.

Quan em pregunten la meva opinió sobre quina llengua s’ha d’utilitzar als canals corporatius d’una empresa a la xarxa sempre els pregunto en quin idioma parlen ells a l’empresa i amb els clients. Encara que, per sort, molts d’ells exporten, hi ha molta clientela i proveïdors amb qui s’utilitza de forma habitual el català. Doncs exactament el mateix és el que s’ha de fer a la xarxa. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Qui si no ha de parlar al twitter com ho fa al bar de sota casa, en català? Qui cercarà “comprar sabates a bon preu” si no ho fem nosaltres? Qui editarà els articles de la Viquipèdia fins a fer-la la de més qualitat entre tots els idiomes? Només nosaltres. Si no ho fem, no podem queixar-nos el dia que, no podent celebrar Sant Jordi virtualment, acceptem tots plegats que no hi ha festa més significativa que Halloween. Una festa que, per cert, disposa de milers d’apps per a gaudir-ne a través de les pantalletes.

 

Això és un article de Betes i Clicks, si vols rebre per email tot el que publiquem, subscriu-te gratuïtament

Altres articles interessants:

2 Comments

Filed under nuvol.com

Un futur fet d’apps (reflexions al voltant del #MWC2013)

Aquest article s’ha publicat prèviament a Nuvol.com, el digital de cultura. 

Coincidint amb el Mobile World Congress, la fira de telefonia mobil més important del món que es celebra aquesta setmana a Barcelona atraient més de 70.000 visitants de les indústries que ens tenen “connectats”, aprofito per repassar el ball de xifres al voltant d’un dels fenómens que més han impactat el sector en els darrers anys: el món de les “apps”.

 

Les apps o aplicacions móbils són programes que els usuaris de smartphones i tablets podem descarregar als nostres dispositius i augmentar-ne les funcionalitats i usos de manera gairebé il·limitada. Les principals “botigues” d’apps, l’App Store d’Apple i Google Play per als aparells Android, ja contenen més de 700.000 apps cadascuna. Aquest gener Apple ha anunciat que els seus usuaris ja han descarregat més de 40.000 milions d’aplicacions i les xifres segueixen augmentant a un ritme vertiginós: els experts calculen que el ritme de descàrregues d’apps s’accelerarà aquest 2013 fins arribar als 1.000 milions a la setmana.

 

Amb aquest panorama, la frase “hi ha una app per a això” ha esdevingut gairebé una certesa, una resposta a qualsevol tipus de problemàtica humana i fins i tot una broma. Així podem trobar apps que ens ajuden a ser més productius, a distreure’ns més hores encara davant una altra pantalleta, a tenir qualsevol informació a la punta dels dits i a connectar de mil maneres possibles amb altres persones. Però també tenim apps que  repliquen espelmes, pilotes de goma o ventositats en versió virtual, i moltes altres idees d’utilitat (i gust) qüestionable.

El desenvolupador d’apps és el nou artesà independent: avui en dia qualsevol amb una idea i uns mínims de coneixements tècnics (o contactes que en tinguin) pot desenvolupar la seva aplicació. A Google Play es poden distribuïr lliurement les apps per Android, Apple és més sel·lectiva amb un procés de revisió, però es calcula que cada mes passen per les mans més de 20.000 apps a valorar i aprovar. El més fascinant de tot plegat és que no fa ni cinc anys tot aquest mercat era inexistent. Abans d’això, no hi havia pràcticament desenvolupadors independents d’aplicacions móbils i les botigues d’apps no van obrir fins a la segona meitat de 2008. Fins i tot Steve Jobs era reticent a obrir l’accés als seus preuats invents a qualsevol que s’hi volgués atrevir. Però l’aposta ha estat encertada.

 

Ara fent recompte d’aquests darrers anys comencem a recollir històries de casos d’èxit inesperats, des de serveis que depenen de les apps móbils per sostenir el seu negoci (com el gegant de la música Spotify) passant per fenómens globals que transformen la manera en que vivim el dia a dia començant per una simple app (com els filtres de fotografia d’Instagram) fins a centenars i milers d’històries d’individus, petits estudis, parelles i amics, jubilats i adolescents, que han fet sort amb una app atractiva que els ha assegurat (almenys per un temps) un ritme d’ingressos inimaginable. Són els autèntics triomfs del segle XXI, on tenir una idea per una app ha esdevingut una cosa tan universal com aquella novel·la que tots portem a dins i pensem, potser, més endavant, quan tinguem temps, a escriure algun dia.

 

Davant d’aquest panorama el problema és trobar el temps i la capacitat de buscar, remenar, escollir i saber què necessitem d’entre aquest mar d’oferta barrejada. Més complicat que triar d’entre els pilons de roba per rebaixes, encertar-la trobant un nou restaurant o descobrir nova música per escoltar quan t’acostes als trenta. Ja no és extrany sentir en una sobretaula amics comparant les pantalletes i preguntant-se: què t’has baixat darrerament?

 

Tot i així, tot sembla indicar que la cosa anirà a més i cada vegada la seva influència arribarà a més àmbits: a les consoles, als televisors i fins i tot als cotxes. Això ja és el present: al Mobile World Congress, Ford ha presentat amb orgull el seu propi programa de desenvolupadors d’apps i aquesta setmana un amic amb una tele nova ja m’ha convidat a veure el Barça a casa seva. Es veu que té una app per a fer-ho. No només les trobarem a tot arreu, qualsevol cosa és susceptible d’esdevenir una app: hi ha qui diu que el futur dels llibres està en esdevenir apps (que inclouen a més del manuscrit, la possibilitat d’escoltar clips d’àudio i altres continguts similars als extres d’un DVD). Sabeu que ja podeu “llegir” Sherlock Holmes amb efectes sonors? Els artistes musicals ja no treuen només àlbums, molts venen acompanyats de les seves pròpies apps interactives, com la que el grup català La Pegatina ha presentat aquesta setmana, un videojoc que acompanya el seu nou disc Eureka!

 

El proper gran gegant tecnològic, el nou Google o el nou Facebook, sorgirà, diuen, del món de les apps móbils. El futur serà fet d’apps i arribarà un moment que no sabrem concebre un món en que no existien. Potser és el moment de plantejar-nos seriosament: quina és l’app que portem dins?

(Imatge de Sean MacEntee. Llicència CC)

 

Això és un article de Betes i Clicks, si vols rebre per email tot el que publiquem, subscriu-te gratuïtament

Altres articles interessants:

3 Comments

Filed under apps, nuvol.com

Passejant amb l’àvia per Google Street View

Aquest article s’ha publicat prèviament a Nuvol.com, el digital de cultura. El republico aquí per als lectors del blog que encara no coneguin aquesta publicació i us recomano que hi feu un cop d’ull.

La meva àvia ha complert els 90 anys aquest passat mes de juny i, en paraules seves, “es troba perfectament”. Es cansa una mica traginant per la cuina i si no para de plovisquejar a Bilbao, on viu, ja li fa més mandra sortir de casa (abans una mica de txirimiri no l’aturava per a res). He passat un cap de setmana a casa seva i, a banda de prendre nota d’algun dels seus trucs a la cuina (avui torno amb els secrets de la seva “merluza frita”), hem aprofitat per xerrar sobre la seva vida. Bé, ella parlava i treia caixes de fotografies i papers, i jo, preguntava pels detalls i l’escoltava.

Un episodi força interessant i que sempre m’ha cridat l’atenció, és la seva versió personal d’aquell juliol del 1936. L’àvia tenia 14 anys i vivia a Bilbao però en els darrers anys la seva família llogava una casa per a passar els estius en un poble d’Àlaba, Puentelarrá, distingit per un pont sobre l’Ebre i pel fet que a l’altra banda del riu hi comença la província de Burgos. L’any 36, aquell “estiueig” va durar catorze mesos: quan Vitoria i la majoria de la província d’Àlaba va quedar sota el control de les tropes franquistes des d’un primer moment, evitant les zones de combat, no van poder tornar a casa fins al setembre de l’any següent, després que Bilbao caigués al juny del 37.

La història d’aquelles vacances interrompudes és la de tantes altres, però també la seva particular. Acompanyant-les a ella i la seva germana bessona, hi havia convidades uns dies dues companyes d’escola que van passar més d’un any sense veure ni saber res de les seves famílies. Una d’aquelles amigues va acabar casant-se amb el germà de l’àvia, en una història probable de pèrdua d’innocència i amors adolescents que de ben segur donaria per un guió (més o menys) original sobre el conflicte. Un més de tants.

Jo vaig néixer exactament 61 anys més tard que la meva àvia (ni un dia més, ni un dia menys), i els temps han canviat tant que el que va irrompre en la meva vida quan tenia 14 anys no va ser (per sort) una guerra, sinó un tipus ben diferent de revolució: a casa va arribar el nostre primer módem i amb ell, Internet. Netscape, cerques a Altavista, la meva primera pàgina a Geocities i desconnecta’t que hem de fer una trucada. Fins arribar a avui, Google, iOS, la web 2.0 i el blog que escric sobres noves tecnologies, Betes i Clicks.

L’àvia va treballar d’infermera en un laboratori durant diversos anys fins a jubilar-se el 1987. Afirma que fins aquell moment, malgrat s’anaven renovant els aparells que feien les analítiques, a l’ambulatori no s’utilitzaven ordinadors (els informes s’escrivien a mà). No és que no sàpiga fer un tweet o una cerca a Google, és que no ha fet servir un ratolí en la seva vida. Amb tot això, us podeu imaginar que explicar-li a què em dedico no és fàcil del tot.

Després del repàs històric del migdia, al vespre la que em feia preguntes era ella. Amb l’ordinador a la falda li he explicat com he pogut què és Twitter i què li deien aquests desconeguts als que jo havia explicat que ens ho estavem mirant juntes. Li he ensenyat els perfils de Facebook de la família i amics meus que coneix. Hem mirat vídeos a YouTube i hem fet alguna cerca per la Wikipedia. Llavors hi he pensat: “Abuela, vamos a Puentelarrá!”.

Efectivament, fent una cerca als mapes trobem el punt exacte d’aquell pont sobre l’Ebre, ara inutilitzat perquè n’han construït un de nou per on passa la carretera. I el ninotet groc de Google Street View passeja per on la meva àvia no passava des de fa 70 anys. La casa on ells estiuejaven encara hi és, hi feien reformes el dia que circulava el cotxe de Google. Les cases de la majoria dels seus amics d’aquell temps també són reconeixibles, hem “caminat” a cop de clic pel carrer principal mentre ella recordava qui vivia on, on eren els estables, l’església, el molí, la botiga de queviures i la parada del cotxe del línea.

Per un moment hem ajuntat el seu món i el meu i ha estat, en paraules seves que jo no puc més que corroborar, “maravilloso”. Ens ho hem passat pipa i hem anat a dormir contentes i esgotades, malgrat no haver sortit de casa en tot el dia.

Això és un article de Betes i Clicks, si vols rebre per email tot el que publiquem, subscriu-te gratuïtament

Altres articles interessants:

2 Comments

Filed under nuvol.com

Posant Girona a la xarxa: deixa’m que t’expliqui una història

Aquest article s’ha publicat prèviament a Nuvol.com, el digital de cultura. El republico aquí per als lectors del blog que encara no coneguin aquesta publicació i us recomano que hi feu un cop d’ull: ahir va guanyar el Premi LletrA 2012.

Girona ciutat i la Costa Brava són destinacions que bé mereixen un viatge però fins i tot els gironins que n’estem enlluernats hem d’admetre que els seus encants són més aviat subtils. No surten a les guies detallades en diverses pàgines il·lustrades, no hi ha obres d’artistes que s’estudien als instituts d’arreu del món, no hi ha una foto icònica amb un monument que tothom ha de tenir i no hi passen aventures d’en James Bond, ni pel·lícules de Woody Allen. Tot i que probablement donaria per tot això, la realitat és que per al visitant, descobrir Girona és més semblant a una casualitat que deixa sempre un regust agradable i sovint inesperat.

Durant els anys que vaig viure a Barcelona, diverses vegades em vaig trobar en la situació que algú, sovint d’algun altre indret de Catalunya, em digués: “Vaig estar a Girona aquest cap de setmana. Ostres, és mooolt maco!!” Amb un to de sorpresa, com qui pensa “us ho teníeu ben amagat eh, punyeteros!”. Mai he sabut què respondre més enllà de somriure i assentir, sabent en el fons a què es referia, com si passessim a ser companys de conspiració. Quan els amics italians que vaig fer en anar d’Erasmus van venir a visitar Barcelona amb el Ryanair que aterra a 15 minuts de casa, els vaig convèncer de visitar Girona unes hores abans d’agafar el vol de tornada. Dic convèncer, però com que els feia de xófer, tampoc els vaig donar gaire més opció. Em van seguir callats mentre els portava rodejant per la muralla des de Plaça Catalunya fins la Catedral. Als Jardins de la Francesa, la Manuela es gira i em confessa: “Anna, pensàvem que ens volies ensenyar el teu poble i ens sabia greu no ser a Passeig de Gràcia, però tenies raó! Girona és increïble! Perdona’ns per haver-ne dubtat“. En resposta, vaig gesticular “a la italiana”, juntant les puntes dels dits, “che vuoi?”.

He pensat en això en llegir sobre el congrés de bloggers de viatges TBEX que aquest darrer cap de setmana s’ha organitzat a Girona gràcies a la iniciativa del Patronat de Turisme Costa Brava. Fent el clàssic “truc” de dir-los que venien a una conferència del sector, van “enredar” blogaires internacionals de 21 països a passar uns dies a la ciutat i fer tours per la regió. El resultat ha estat millor que les prediccions més optimistes, amb milions d’impactes a la xarxa en forma de tweets d’incredulitat, articles en blogs explicant que hi ha molt més que platges i paella, i fotografies d’Instagram dels carrerons i racons del barri vell amb filtre “Earlybird”.

Foto de Alexandra Guerson – CC

Gravant la secció sobre tecnologia dels dimarts a la Cadena SER de Girona, vaig tenir ocasió de conèixer una d’aquestes visitants, la Jody Ettenberg, una canadenca del Québec per a qui viatjar i escriure’n al blog va acabar substituïnt la seva carrera emergent com a advocada a Nova York. Va explicar-nos que en el sector dels viatges, un blogaire difícilment pot aspirar a que el seu article sigui un dels primers resultats que un internauta troba en fer una cerca a Google (hi ha massa competència d’hotels, guies, portals turístics…). Comentava que el secret dels bons articles és explicar-hi històries, experiències en primera persona, moments, anècdotes,… Que la comunitat de lectors que es crea al voltant dels seus quaderns de viatge virtuals busca sobretot identificar-se amb una personalitat, amb una manera de veure el món i en definitiva, deixar-se aconsellar.

Una de les meves millors experiències personals viatjant els darrers anys van ser la nit i els àpats a un temple budista de la muntanya sagrada de Koyasan al Japó, on per arribar vam agafar tres trens, un cremallera i un autobús sense ni un cartellet en anglès. O el capvespre a les bodegues de Long Island, en un porxo amb vistes a les vinyes mentre un músic local versionava Radiohead amb una guitarra acústica. El primer per recomanació d’una amiga finlandesa que hi havia estat en companyia d’una japonesa, el segon a suggerència d’última hora del matrimoni que regentava el bed & breakfast impecable on vam acabar passant la nit. Van ser casualitats, anècdotes, punts de l’itinerari dels que no esperàvem res en particular però que en tornar, és el que hem explicat amb més il·lusió a tothom que en volgués sentir a parlar.

I potser aquest és el secret de l’èxit per a Girona. Seguir sent aquesta joia mig amagada, aquest encís inesperat que el visitant sempre explicarà a la tornada a la seva xarxa, física i virtual. Un lloc que molts descobriran a través de piulades, entrades de blog, fotografies a les xarxes socials o recomanacions a cau d’orella. Històries que satisfan la nostra curiositat humana en un moment en que de vegades tot sembla a un clic de distància, com si ja no quedés res per explorar.

 

2 Comments

Filed under nuvol.com

#Etsundesgraciat o com vaig crear un trending topic sense voler-ho

Aquest passat dissabte conduïa per l’AP-7 en direcció a Lliçà de Vall des de Girona per sopar a casa uns amics. Passada l’alçada de Maçanet de la Selva, em vaig fixar en que el conductor del cotxe de davant, un BMW X6 de color negre, llençava una burilla encesa per la finestra. Tot i que va passar molt de pressa, m’en vaig adonar de seguida per un seguit de coincidències poc habituals: conduïa jo, que no acostumo a fer-ho perquè no m’agrada massa, i m’estava fixant en que el cotxe del davant era un X6, perquè fa uns anys vaig pujar en un i feia temps que no n’havia vist cap (podria comptar amb els dits de les mans els models i marques de cotxe que sé reconèixer a primera vista). Vaig dir-li al meu home “Mira, un X6! No se’n veuen molts, oi?”. I pam, en aquell moment, de la seva finestra surt una burilla encesa, cremant ben vermella, que rebota davant meu i desapareix volant.

“Oh! Ho has vist!”, com a catalana ben informada, em vaig indignar. Vaig intentar adelantar-lo per l’esquerra però només vaig arribar a veure que era un home jove (“home havia de ser”, que dic jo) i que tenia el mòbil enganxat a l’orella esquerra. Fantàstic. El ciutadà model, com no podia ser menys, va apretar l’accelerador i em va passar pel costat a tota velocitat fins posar-se un altre cop davant meu. Vaig intentar pensar ràpid, com faria un personatge interpretat per en Liam Neeson, sempre amb la fixació de repartir justícia. “Apunta’t la matrícula!”, em vaig dir.

Sóc més aviat de memòria fotogràfica i no estic gaire acostumada a memoritzar xifres. De fet, com alguns responsables de parkings privats o taller mecànics poden constatar, amb prou feines em sé la meva pròpia matrícula. Però això no em va aturar. 47. Quaranta set. Fàcil, el meu telèfon fixe quan era petita incloïa aquesta xifra, apuntat. 69. Seixanta nou. No sé perquè, però aquesta no va ser difícil de recordar. I les lletres. GLR. “Són les consonants de GaLeRia”, vaig pensar, desplegant unes habilitats mnemotècniques que no recordava tenir. Missió acomplerta. L’M estaria orgullosa de mi.

Després de repetir-me la matrícula diverses vegades (i en veu alta) per recordar-la, vaig preguntar al meu copilot: “No deien que es podia denunciar això?”. Després del foc a l’Empordà de fa unes setmanes i alguns més petits, com el de Madremanya d’aquell mateix dia, el tema de les burilles, l’alt risc d’incendi i la polèmica de la vigilància ciutadana han estat una mica per tot arreu. Ell, que pel que sembla havia vist tweets del mateix estil aquesta setmana, em va respondre: “Ho podries posar a Twitter”. Al contrari que el món del motor i la carretera, el món de les xarxes socials el conec una mica i m’agrada bastant més. Vaig pensar que podria ser una manera d’humiliar el criminal més o menys públicament i, si més no, de desfogar-me. Tinc la costum d’atrapar pensaments que em creuen la closca en format piulada i semblava la opció més lógica.

Així que, arribats al lloc de sopar, mentre els amfitrions preparaven les brases de la barbacoa, vaig agafar el telèfon i vaig escriure: “A l’imbècil de l’X6 matrícula 4769GLR i que ha llançat una burilla encesa per l’AP7 parlant pel mòbil: #etsundesgraciat”. Vaig posar aquesta darrera expressió amb format hashtag sense pensar-hi gaire, amb la costum de reduïr-ho tot a 140 caràcters és una mania que tinc a vegades. Si ho arribo a saber…

Foto de bkgunner CC

Al llarg del sopar em vaig adonar que el mòbil anava com boig amb alertes. Un parell de dies més tard, el missatge ja porta més de 1.400 retweets i no han parat encara. Em vaig començar a espantar quan vaig veure que, a banda dels habituals amics i coneguts, l’havien retwittejat en Quim Monzó, en Xavier Sala Martín, un partit polític, una actriu d’ElTerrat, diverses organitzacions i un exèrcit de twittaires que compartien la seva indignació amb mi i amb els perfils de diputats, dels Estopa i de la policia. Vaig ser a temps de respondre a les primeres mencions però aviat ja no vaig donar a l’abast. Era un petit allau de missatges i no volia quedar malament amb els companys d’àpat, així que vaig anar veient de cua d’ull com #etsundesgraciat es convertia en trending topic local mentre evitava que es refredés el sopar i la conversa.

Amb la perspectiva de les hores que han passat, de tot plegat n’he intentat extreure alguna lliçó vital rellevant o, si més no, algun consell pràctic per a community managers i piulaires aficionats. El primer de tots és, com no, pensa sempre abans de piular. No me’n penedeixo del tweet, si el desgraciat en qüestió ha rebut un toc d’atenció per algun conegut que l’ha pogut llegir, n’estaré més que satisfeta. Però admeto que, com que no hagués imaginat per res el rebombori que en resultaria, dono gràcies d’haver mesurat relativament les paraules que vaig escriure. Per exemple, vaig decidir-me per aquest hashtag en comptes d’altres més incendiaris com #filldelagran… o #malpa… El meu pare estarà satisfet de la meva contenció. I sort que el meu avi no sap que és Twitter. Però en resum, vigila què dius que després no ho pots tirar enrera i quedes retratat.

La segona lliçó és que a Twitter, com a la vida, hi ha gent per a tot. I que aquesta eina et deixa a una distància mínima de qualsevol comentari, opinió i paranoia. Molts em van escriure per indignar-se al seu torn i els més pràctics em recomanaven que ho denunciés, però també em vaig topar amb algun exaltat que em va acusar d’”estar-me al sofà” i no fer res per salvar els nostres boscos o d’utilitzar les burilles com a cortina de fum quan les veritables culpables són les retallades. Ara tinc més respecte per a qualsevol persona més o menys coneguda que tingui la paciència d’utilitzar Twitter i interactuar amb un gran nombre de seguidors armats amb teclats. I estic més convençuda si cal que no em dedicaré mai a la política. Ni a la faràndula.

Com que realment no tinc cap prova del que va passar (encara que hagués fet una foto de la matrícula, no hagués enganxat la infracció quan succeïa), és complicat de denunciar. Ho estic consultant amb gent que hi entén i si serveix, ho faré formalment i signant amb nom i cognom, tot i que em temo que al final es tractarà de la meva paraula contra la seva. En el fons tampoc em sento molt cómode amb aquesta mentalitat de vigilantisme i penso que, com que per sort no hem de lamentar un altre incendi a Maçanet, segurament els Mossos tenen altres prioritats. Per res vull treure importància al que va fer el senyor de l’X6. Com hem pogut veure, quan hi ha foc de vegades moren persones i sovint d’altres ho perden tot. Però també és homicida conduïr a 180 i no ens posem tots a fer de radars humans per denunciar-los. De fet, encara són molts els que ho consideren socialment acceptable i se n’enorgulleixen. El món és ple de desgraciats, si, però si els tanquessim a tots, no hi cabríem.

Com a punt positiu d’aquesta anècdota em quedo amb alguns dels avantatges de la xarxa que hi he vist entrar en joc. D’una banda, la transparència que amenaça a tots els desgraciats del món quan vulguin fer de les seves, rodejats de milions d’ulls, boques i orelles que observaran i cridaran l’atenció als comportaments reprobables. De l’altra, haver pogut constatar la potència de difusió que tenen les informacions quan ressonen amb una majoria que les troba interessants. Tot i que no tenia inicialment una intenció tan noble, m’agradaria creure que després de llegir el meu tweet, més d’un s’ho pensarà dos cops abans d’abaixar la finestra, burilla en mà. Gràcies a tots pels RT! Ja em sap greu no poder-vos ho dir per Twitter un per un.

5 Comments

Filed under nuvol.com

Victòries i derrotes dels primers Jocs Olímpics 2.0

Aquest article s’ha publicat prèviament a Nuvol.com, el digital de cultura. El republico aquí per als lectors del blog que encara no coneguin aquesta publicació i us recomano que hi feu un cop d’ull.

Foto: Duncan Rawlison

Només passen quatre anys entre cada edició dels Jocs Olímpics d’estiu però aquesta vegada, entre Beijing i Londres han canviat prou coses per a que parlem dels primers Jocs de la era “social”. Les xarxes socials més populars actualment ja existien l’any 2008 però en aquell moment Twitter era una novetat que interessava a pocs (molts dels quals encara no enteníem ben bé per a què servia) i Facebook era encara, bàsicament, una xarxa de contactes entre estudiants universitaris. Al 2012 són tants els atletes i els equips que tenen les seves pàgines oficials a Facebook que la mateixa empresa ha creat un portal on agrupar-les  i segons dades publicades per Twitter, en un únic dia de la primera setmana d’aquests Jocs es van publicar més tweets sobre l’esdeveniment que en tota la durada de la competició el 2008.

Què ha canviat? A banda de l’evolució de les funcionalitats d’aquestes plataformes i del creixement de les xarxes socials en nombre d’usuaris, la transformació més significativa ha estat la dels nostres mateixos comportaments, hàbits i actituds. A l’any 2012 Facebook i Twitter són eines que molts utilitzem diàriament, que formen part de la rutina. Molts ja ens hi connectem abans d’esmorzar i amb la popularització dels smartphones, cada sala d’espera és una oportunitat per consumir i compartir informació. El tipus de continguts que hi publiquem també ha canviat molt i han passat de ser punts de contacte amb familiars i amics a canals de comunicació impossibles d’ignorar, d’on obtenim la majoria de la nostra informació i on compartim en directe opinions del que llegim o veiem, on contactem directament amb qui abans estava fora del nostre abast i on aprofitem per protestar sobre tot allò que no ens acaba d’agradar.

Potser és en aquests detalls on el Comitè Olímpic Internacional ha estat curt de mires: ells mateixos parlaven de com serien de fantàstics aquests Jocs Olímpics de Twitter (atletes en contacte directe amb el públic, victòries compartides, …) Fins i tot van crear un portal a la xarxa per cercar els contactes amb cadascun dels participants, el Hub Olímpic. Però veient com han anat les coses, hi havia un punt d’ingenuïtat en no haver previst que el potencial d’aquestes eines se’ls escapava totalment de les mans. Els delata una normativa d’usos de les xarxes per als atletes molt poc realista i totalment impossible de controlar (“cal parlar en primera persona”, “no es pot publicar comentari d’estil periodístic”, “només compartir fotos i mai vídeo”…), probablement redactada per advocats amb la intenció de protegir els interessos dels enormes contractes i patrocinis.

Foto: Duncan Rawlison

Què ens han portat aquests Jocs 2.0 finalment? D’una banda tenim atletes que, com tothom, són presents a les xarxes socials en el seu dia a dia (entre entrenament i entrenament, suposem). Això els permet un contacte molt més directe amb els seguidors, molta més visibilitat i, en conseqüència més facilitat per aconseguir espònsors i suport institucional. A canvi però, això significa que tot el que publiquen es pot tenir en compte i el problema ve quan alguns d’aquests esportistes, poc acostumats a estar en el punt de mira no pensen prou abans de piular: com el cas de l’atleta grega que no va arribar a competir per una piulada racista o del futbolista suïs que va ser-ne expulsat per un comentari desafortunat sobre els rivals coreans.

Els espectadors tampoc han deixat el llistó molt alt: al Regne Unit van detenir un jove per ofendre el saltador Tom Daley amb 140 caràcters de mala bava (en aplicació d’una llei sobre “comunicacions malicioses”) i tenim el cas a casa nostra del jugador d’hoquei Àlex Fàbregas que va haver de tancar el seu perfil a Twitter després de rebre insults i amenaces per haver parlat de sentir-se català. De moment en aquest cas no s’ha fet cap detenció, però això és un tema per un altre article.

Amb el que tampoc comptava el COI és amb l’autèntic “esperit d’equip” d’alguns atletes que s’han organitzat, amb hashtags oficials i tot (#Rule40 i #WeDemandChange2012), per protestar una de les normes que els imposa l’organització. La norma en qüestió: la prohibició de mencionar a través de les xarxes socials qualsevol empresa que no sigui esponsor oficial dels Jocs (i per tant de complir les seves obligacions amb els seus patrocinadors individuals… dels que molts viuen quan no hi ha competició i gràcies als quals poden seguir entrenant). Com que unes eines tan poderoses són impossibles de controlar, tampoc han pogut evitar que Nike (que no n’és esponsor) hagi aprofitat l’esperit olímpic (i el renom de “Londres”) per llançar una campanya a través de les xarxes que ja ha esdevingut viral.

Un cop acceptat que la força de tot plegat se’ns escapa i que ningú pot pretendre controlar les xarxes totalment, hem d’admetre que en els primers Jocs 2.0 no tot ha estat negatiu. Els Jocs Olímpics del 2012 han estat molt més globals, viscuts per molts arreu amb una intensitat fins ara reservada als pocs que els presencien en directe. Hem rigut amb Mr. Bean i la reina paracaigudista, hem desitjat sort, ens hem convertit en comentaristes inesperats, hem donat les gràcies als que han cregut en nosaltres i hem felicitat als que han tocat la glòria. Esportistes de rècord ens han saludat des de la intimitat de la seva habitació i d’altres han confessat que dormiran amb la medalla posada.

Atletes, espectadors, aficionats, seguidors, aspirants… tots partíceps d’una gran conversa global, la tangibilització a través de les xarxes socials del famós “esperit olímpic”. I ja ho diuen que l’important, és participar.

Leave a Comment

Filed under nuvol.com